7 de juny de 2016

5 de juny de 2016. Ascensió a Sant Mamet


Avui era el dia que al Club Ciclista Arbeca teníem previst anar a pujar a Sant Mamet. 







A les 06:30h hem sortit de la Plaça Lluís Companys d’Arbeca 11 bikers i l’equip d’Assistència mecànica i de suport al ciclista.

El bikers érem el el Josep Maria Romero, el Gilbert Cortecans, el Joel Gaya, l’Albert Morlans, el Xavi Gaya, el Jaume Mesalles “el Curro”, el Jaume Nadal, l’Ismael Gabarró “El Rispa”, el Marc Ribera, el Salvador París i el Xavi Pascal. 

L’equip d’assistència estava format pel Josema i la Rosa, gràcies parella, sense vosaltres no seria el mateix.

D’Arbeca ens hem dirigit a Agramunt, des d'on a les 07:30h hem pres la sortida. Ja es podia veure que seria un matí calorós, com així ha estat. 

Hem sortit des del poliesportiu d’Agramunt, i ens hem dirigit per una bona pista cap a Donzell d’Urgell, on hem continuat la pista deixant a la banda esquerra el Tossal de Sant Roc i la Serra de la senyora, seguint direcció cap a Montclar d’Urgell, població que hem també hem deixat a banda esquerra. Hem continuat pel camí fins arribar a Rubió (km 19). El paisatge era molt bonic, el típic de l’Urgell i de la Segarra, grans finques sembrades de blat i cereals, amb aquell color groc tant peculiar que contrastava enormement amb el vermell de les ruelles i amb el verd de les alzines, colors que amb el Montsec al fons resultava un plaer per a la vista. 

Camps de blat. 

De Rubió hem continuat fins arribar a Alòs de Balaguer, on ja portàvem 24,6 km. En aquesta població és on comença el fort de la sortida d’avui, la pujada a l’Ermita i el refugi de Sant Mamet.

Sant Mamet és una muntanya de 1.391 metres que es troba entre els municipi d’Artesa de Segre, Alòs de Balaguer i Vilanova de Meià (La Noguera-Lleida). A dalt del cim hi ha l’ermita que duu el mateix nom i annex a ella, un refugi. 

La serra de Sant Mamet, és al sud del Montsec de Rúbies, és com una avançada que ens ofereix una doble visió: pel nord les parets del Montsec i darrere seu els Pirineus, pel sud l’extensa plana lleidatana. Des d’aquí es veuen les serralades prelitorals, es veu Montserrat (en dies de molta claror), es veuen els Pirineus d’Andorra i d’Osca, el Mont-Roig… 

S’estén des de ben a prop de la Noguera Pallaresa (pantà de Camarasa i Aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa), al poble de Figuerola de Meià, el despoblat de Peralba fins a la riba del riu Segre, passant per Alòs de Balaguer, la Coma de Meià i la Vall d’Ariet. Resulta del tot espectacular els preciosos suaus i arrodonits turons, que contrasten amb les aspres cingleres de la serra veïna del Montsec. És una pujada en la que tant la vista com l'olfacte tenen un gaudi durant tot el trajecte, doncs a part de les fantàstiques vistes del Montsec hi ha una constant varietat d’olors de molt diferents classes de flora com romaní, timó i moltes altres més olors. 

Aquest cap de setmana es feia el Campionat d’Espanya de radio aficionats, i com a la pel·lícula 2012 hem trobat, a dalt del cim, una furgoneta amb 4 nois que participaven al campionat i que intentaven comunicar amb altres radioaficionats de tot el món, i el que sí han aconseguit ha estat que part del nostre grup tingués un gran esmorzar, doncs ens han ofert el que tenien que era pràcticament de tot. Espero i desitjo que els hagi anat molt bé.

Tornant a Sant Mamet, dir que el Sant era el patró de les dides perquè expliquen que tenia facultats per augmentar el cabal de llet de les mares en període de lactància. 

Bé, anem per feina que si no això no s’acabarà, dir que sortint d’Alòs hem enfilat l’ascensió a Sant Mamet de 14,3 kilòmetres. Pujada que és dura, realment dura, ja que el desnivell positiu acumulat d’aquests 14,3 km és de 1.100 metres. Els primers 5 kilòmetres són brutals, doncs les rampes són entre el 10 i el 15% i no hi ha cap descans. A partir del kilòmetre 5 hi ha algun “descanset” però dic” descanset” a suaus pendents d’entre el 6,5-7% ja que sembla que siguin falsos plans després tornes a tenir pujades del 9, del 10 de l’11 i del 12%.

       

Feia molta calor i al ser la primera sortida de l’any amb tant bon temps tots hem suat bastant, i el sol també ha fet efecte en la pell d’algun els bikers.

Part final de l’ascenció a Sant Mamet.

Els darrers 3 kilòmetres de pujada fins al cim també són durets, doncs al terreny hi ha molta pedra, també hi ha molta pedra suelta i es fa realment pesat de pujar aquest darrer tram, doncs apart de l’esforç de la pujada que ja portes feta s’afegeix la dificultat de que has de buscar la bona traçada en tot moment, ja que arribant just de forces si fas una mala elecció pots acabar a terra.

Un cop tots hem arribat a dalt, hem esmorzat al refugi, hem fet petar la xerrada, hem fet aquesta fotografia de grup.


Fotografia de grup a dalt a Sant Mamet.


       
Alguns dels ciclistes esmorzant al refugi. La bici del Jaume apoiada a la llegenda del mirador.

Hem baixat per la mateixa pista per on hem pujat i dir que amb tanta terra i pedra suelta és una baixada que tot i no ser tècnica, per la velocitat que es pot agafar, i que és molta, pot resultar ser perillosa. Però bé, tots hem arribat a baix sense cap incidència.


        Fotografia de la baixada.

A Alòs de Balaguer hem omplert els bidons d’aigua i ens hem dirigit cap a Rubió, posteriorment a Donzell d’Urgell i finalment hem arribat altre cop al punt de sortida, a Agramunt.

Finalment ens han sortit 91 km amb un desnivell positiu acumulat de 1.811 metres.

A l’arribar, hem fet una bona dutxa i cap a dinar. El dinar ha estat molt bé, hi ha hagut una gran companyonia entre tots els membres. Hem fet uns bons entrants, bunyols de bacallà aplanats, una escarola amb palitos de cranc, pop, musclos i romesco, bona molt bona, un remenat de verdures amb formatge de cabra,( i un sense oi Curro?), un remenat de bolets amb botifarra negra. Tot ben regat amb vi negre, vi blanc, cervesa i/o aigua, a elecció del ciclista. Finalment el plat estrella, bons entrecots, algun bacallà amb samfaina i muselina d’allioli i estofat. Bò, el menjar ha estat realment bé.

Ens ha atès una noia, l’Esperança, que ha demostrat ser una gran professional i tenir una immensa paciència, doncs una persona “normal” sense tant paciència, ens hauria engegat a pastar fang en 5 minuts. Gràcies, Esperança.

El dinar ha estat molt i molt entretingut, explicant anècdotes de la ruta i altres fets, hem fet petar la xerrada fins a les 17:15, hora a la que ens hem aixecat de la taula, hem parlat una estona més a fora a la plaça i ja ens hem dirigit als vehicles per tornar. 


Fotografia del dinar.

En resum, ha estat un gran dia de btt, dur però fantàstic, llàstima dels companys que no han pogut venir, però els que hi hem anat hem patit i hem gaudit d’un dia per recordar. Fins a la propera, companys.

22 de maig de 2016

El C.C. Arbeca a la Gran Fons Mussara 2016

El dissabte dia 14 de maig alguns membres del nostre club s’han desplaçat fins a Reus per córrer la marxa Cicloturista, Polar Gran Fondo La Mussara.

Tots els membres del Club que ens hem desplaçat a Reus hem coincidit en un pensament, ha estat una marxa espectacular, tant pel número de participants, doncs érem uns 6.400 ciclistes, dels que unes 600 eren noies, com pel fet que tots anàvem vestits amb l’espectacular mallot que s’havia de portar per participar, així com per l’entorn que hem recorregut. Unes vistes espectaculars així com unes carreteres en molt bon estat.

Era el primer any que hi anàvem, i davant el desconeixement de la duresa del recorregut el Joel, el Ramon i Jo hem estat força conservadors. El propòsit d’aquest any era ser finishers. L’any 2017 ja serà una altra història, aquest any era tot novetat, i ha valgut molt la pena.

Respecte de la marxa, hi havia dos recorreguts, un primer, el GRAN FONS de 189 kilòmetres amb uns + 3.200 en el que hi van participar uns 4.000 ciclistes, i un segon, el MIG FONS de 97 kilòmetres amb +1.600 metres.




Dissabte 14 de maig. Són les 05:15 del matí, sona el despertador, l’alarma marca La Mussara.

Au, a dutxar-me, a prendre un bon esmorzar i cap a Els Omellons, doncs havíem quedat a les 06:15h amb el Joel i al Ramon per marxar tots 3 junts cap a Reus. El Xavier ja era a Reus, doncs té família a Reus i es va quedar a dormir a casa d’una cosina. És el que tenen els “pro”, doncs al no haver participat l’any passat sortia d’un calaix força endarrerit i havia de matinar molt per tal de poder ocupar una bona posició per a la sortida.

Cap a les 07:10 hores ja havíem arribat a la Fira de Reus, lloc del que es donaven el tret de sortida (07:30h la Gran Fons i 08:00h la Mig Fons) . Era tot un espectacle la gran quantitat de vehicles que anaven arribant, i tots, com no, carregats amb bicicletes.

A les 07:30 hores van sortir, força puntuals, els participants a la Gran Fons, i tal i com ja he dit abans hi va participar la màquina del Xavier i va quedar classificat en el lloc 66, sí, el 66. Realment Espectacular. Aprofito per tornar-te a felicitar, Xavi.




Els altres, els mortals, El Joel, el Ramon i jo; un cop vestits amb el mallot oficial ens vam dirigir cap al calaix de sortida, i dic “el mallot oficial” perquè tots el participants han d’anar vestits amb el mateix mallot, amb un mallot que cada any és diferent del dels anys anteriors i que es fa especialment per aquesta marxa. En principi, no pots anar vestit amb cap altre maillo, tot i que sí deixen portar paravents o jaquetes, ja que a primera hora feia una mica de “fresqueta”.

Un cop vam ser als calaixos de sortida vam estar parats una estona, el fred començava a fer efecte als nostres cossos, Déu n’hi dó l’aire gelat que feia, i tot i estar envoltats de tant i tanta gent, el gèlid ambient es notava; i força.

El fet de portar tots els mateix mallot, per una banda resulta espectacular, doncs no es normal veure a 6.500 persones vestides igual, però per altra té com a inconvenient que no coneguis a ningú tret que et passi pel costat, doncs no pots identificar a les persones que tens al voltant pel seu equipament i pertanyença a un club ciclista concret.





A les 08:15 vam sortir els participants del nostre calaix de la Mig Fons. Déu n’hi dó amb la ma de gent que tenies pel voltant havies d’anar amb 1.000 ulls per tal de no caure, anàvem apretats com a sardines, però la gent molt i molt bé, va ser una sortida força cívica.

Vam sortir de Reus direcció l’Aleixar i Vilaplana, per l’interior de Reus la gent anava apretant bastant tot i tenir l’aire en contra. Nosaltres vam decidir que aquest any anàvem a conèixer la marxa i a gaudir-la, i que l’any vinent ja la “patirem”. Així, tal i com deia, els primer 15 kilòmetres van ser plans i amb aire en contra fins a Vilaplana. Arribats a peu del Port de La Mussara vam comentar entre tots 3 de pujar a un ritme suau que el poguéssim mantenir durant tots 10 kilòmetres de pujada ininterrompuda que té aquest port, i que té una pendent mitjana del 6%. A la pujada van anar avançant a molts d’aquells que van sortir forts des de Reus i no van pensar en la distància que té la pujada a La Mussara. El Ramon, amb el seu pes ploma anava pujant sobrat, com sempre al seu “bon rotllo” però sobrat, el Joel anava pujant molt i molt bé amb un bon ritme i jo anava pujant com podia per tal de poder seguir-lo, però vam avançar a molts i molts participants. Vam pujar i mantenir un ritme constant i bò pel nostre nivell.

Dit que conforme anàvem pujant anàvem avançant gent, això ens va animar i sense adonar-nos, i passats uns 50 minuts ja havíem fet tota la pujada a La Mussara, el port més dur dels 3 que hi havia. Primer objectiu, aconseguit.

El port de La Mussara va resultar ser un port preciós amb una longitud d’uns 10 km amb unes pendents constants i sostingudes al voltant del 6% i en el que no hi ha cap dificultat especial. Al començament vam passar per Camps d’uns avellaners i ametlles, i conforme vas pujant et vas trobant les alzines, pins i més flora silvestre. Les vistes són impressionants i resulta realment espectacular si pots trobar un dia clar, doncs tu estàs envoltat de muntanya i en canvi, tens al davant el mar mediterrani, senzillament espectacular. Grans sensacions pels sentits, vistes i olors. S’ha de viure, aquest escrit no pot transmetre el que vam sentir. Per repetir.



Tornant al port, dir que hi ha força corbes, fet que personalment trobo positiu, doncs sempre tens objectius curts per anar sumant kilòmetres, no hi ha cap recta que es faci eterna i sense adonar-te’n ja et a dalt.

A l'arribar a dalt de La Mussara hi havia un avituallament líquid, on podies prendre aigua i/o powerade. A dalt, vam beure una mica, vam comentar com ens havia anat la pujada i vam reprendre la ruta, ara ja ens dirigíem cap a Montral i Capafonts, on havíem de començar la pujada al segon port de la jornada, el Coll de Picorandan és un port d’uns 5 kilòmetres amb una pendent mitja del 6,2%,que és un port curt però relativament exigent. La carretera era estreta, amb força corbes i algun tram on es tancava el bosc. És una pujada realment bonica i sobretot amb l’encant del pas per Capafonts, on hi havia força gent animant als ciclistes. Les vistes que tens a la esquerra amb l’inmens massís del Montsant són realment espectaculars, impressionants. Més sensacions viscudes.

Un cop coronat el Picordant hi havia un segon avituallament en el que de sòlid únicament hi quedava taronja, i de líquid aigua i powerade. Dic que hi quedava nomes taronja perquè inexplicablement es van quedar sense plàtans, sense síndria i sense dolços, realment injustificable. Vam parar una bona estona, vam continuar comentant la marxa, les sensacions i tot i mirant de no entrepussar de la bruticiada que hi havia per terra.





Del Coll del Picordan vam anar fins a La febró, kilòmetre 51,7 de la ruta i d’aquí vam encarar el darrer port de la marxa, el Coll de Les Pinedes, és molt suau, són 7,2 kilòmetres amb una pendent mitja del 3%, és una pujada que consta de dos trams diferenciats per un descans, des d’on hi ha unes extraordinàries vistes a Els Avencs de La Febró, i finalment arribarem a la cota més alta de la proba, als 980 metres d’alçada respecte del nivell de l mar.

Així vam un cop coronat el darrer port, ja gairebé era tot baixada, excepte la pujada al Coll d’Alforja (4,9 km més de pujada al 4,6% de pendent mitja), kilòmetre 70, i d’aquí vam baixar a Alforja i a Vilaplana, on hi havia el tercer i darrer avituallament. En aquest avituallament hi havia de tot, tant líquid com sòlid.

Ja érem al kilòmetre 81,5. Només en faltaven 16,5 km, comentàvem com encararíem aquests darrers kilòmetres de baixada i vam acordar d’anar a saco, mirant de fer relleus i així ho vam fer. Aquests darrer kilòmetres van ser molt i molt ràpids i vam tornar a Reus per la mateixa carretera per on havíem pujat fins a Vilaplana. Va ser una baixada realment ràpida, doncs la velocitat mitjana d’aquests últims 16,5 km va ser de 35,8 km/h.

I així un cop arribats a Reus ens vam felicitar i ens vam dirigir cap a la zona de la Fira de Reus on hi havia exposicions de diferents patrocinadors i la Pasta Party, el dinar a base de pasta, on podies menjar i beure tot el que volguessis i tantes vegades com volguessis, però com vam acordar abans de sortir, vam anar a gaudir, no a patir, i a la taula vam fer igual, nomes vam beure bastant i pel que fa al menjar, únicament van ser dos plats (fideuà i espaguettis) , postres, gelats i res més.

Salut, sort i pedals per a tots.




Marxa molt recomanable, a la que esperem poder tornar a participar l’any 2017.