7 de juny del 2016

5 de juny de 2016. Ascensió a Sant Mamet


Avui era el dia que al Club Ciclista Arbeca teníem previst anar a pujar a Sant Mamet. 







A les 06:30h hem sortit de la Plaça Lluís Companys d’Arbeca 11 bikers i l’equip d’Assistència mecànica i de suport al ciclista.

El bikers érem el el Josep Maria Romero, el Gilbert Cortecans, el Joel Gaya, l’Albert Morlans, el Xavi Gaya, el Jaume Mesalles “el Curro”, el Jaume Nadal, l’Ismael Gabarró “El Rispa”, el Marc Ribera, el Salvador París i el Xavi Pascal. 

L’equip d’assistència estava format pel Josema i la Rosa, gràcies parella, sense vosaltres no seria el mateix.

D’Arbeca ens hem dirigit a Agramunt, des d'on a les 07:30h hem pres la sortida. Ja es podia veure que seria un matí calorós, com així ha estat. 

Hem sortit des del poliesportiu d’Agramunt, i ens hem dirigit per una bona pista cap a Donzell d’Urgell, on hem continuat la pista deixant a la banda esquerra el Tossal de Sant Roc i la Serra de la senyora, seguint direcció cap a Montclar d’Urgell, població que hem també hem deixat a banda esquerra. Hem continuat pel camí fins arribar a Rubió (km 19). El paisatge era molt bonic, el típic de l’Urgell i de la Segarra, grans finques sembrades de blat i cereals, amb aquell color groc tant peculiar que contrastava enormement amb el vermell de les ruelles i amb el verd de les alzines, colors que amb el Montsec al fons resultava un plaer per a la vista. 

Camps de blat. 

De Rubió hem continuat fins arribar a Alòs de Balaguer, on ja portàvem 24,6 km. En aquesta població és on comença el fort de la sortida d’avui, la pujada a l’Ermita i el refugi de Sant Mamet.

Sant Mamet és una muntanya de 1.391 metres que es troba entre els municipi d’Artesa de Segre, Alòs de Balaguer i Vilanova de Meià (La Noguera-Lleida). A dalt del cim hi ha l’ermita que duu el mateix nom i annex a ella, un refugi. 

La serra de Sant Mamet, és al sud del Montsec de Rúbies, és com una avançada que ens ofereix una doble visió: pel nord les parets del Montsec i darrere seu els Pirineus, pel sud l’extensa plana lleidatana. Des d’aquí es veuen les serralades prelitorals, es veu Montserrat (en dies de molta claror), es veuen els Pirineus d’Andorra i d’Osca, el Mont-Roig… 

S’estén des de ben a prop de la Noguera Pallaresa (pantà de Camarasa i Aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa), al poble de Figuerola de Meià, el despoblat de Peralba fins a la riba del riu Segre, passant per Alòs de Balaguer, la Coma de Meià i la Vall d’Ariet. Resulta del tot espectacular els preciosos suaus i arrodonits turons, que contrasten amb les aspres cingleres de la serra veïna del Montsec. És una pujada en la que tant la vista com l'olfacte tenen un gaudi durant tot el trajecte, doncs a part de les fantàstiques vistes del Montsec hi ha una constant varietat d’olors de molt diferents classes de flora com romaní, timó i moltes altres més olors. 

Aquest cap de setmana es feia el Campionat d’Espanya de radio aficionats, i com a la pel·lícula 2012 hem trobat, a dalt del cim, una furgoneta amb 4 nois que participaven al campionat i que intentaven comunicar amb altres radioaficionats de tot el món, i el que sí han aconseguit ha estat que part del nostre grup tingués un gran esmorzar, doncs ens han ofert el que tenien que era pràcticament de tot. Espero i desitjo que els hagi anat molt bé.

Tornant a Sant Mamet, dir que el Sant era el patró de les dides perquè expliquen que tenia facultats per augmentar el cabal de llet de les mares en període de lactància. 

Bé, anem per feina que si no això no s’acabarà, dir que sortint d’Alòs hem enfilat l’ascensió a Sant Mamet de 14,3 kilòmetres. Pujada que és dura, realment dura, ja que el desnivell positiu acumulat d’aquests 14,3 km és de 1.100 metres. Els primers 5 kilòmetres són brutals, doncs les rampes són entre el 10 i el 15% i no hi ha cap descans. A partir del kilòmetre 5 hi ha algun “descanset” però dic” descanset” a suaus pendents d’entre el 6,5-7% ja que sembla que siguin falsos plans després tornes a tenir pujades del 9, del 10 de l’11 i del 12%.

       

Feia molta calor i al ser la primera sortida de l’any amb tant bon temps tots hem suat bastant, i el sol també ha fet efecte en la pell d’algun els bikers.

Part final de l’ascenció a Sant Mamet.

Els darrers 3 kilòmetres de pujada fins al cim també són durets, doncs al terreny hi ha molta pedra, també hi ha molta pedra suelta i es fa realment pesat de pujar aquest darrer tram, doncs apart de l’esforç de la pujada que ja portes feta s’afegeix la dificultat de que has de buscar la bona traçada en tot moment, ja que arribant just de forces si fas una mala elecció pots acabar a terra.

Un cop tots hem arribat a dalt, hem esmorzat al refugi, hem fet petar la xerrada, hem fet aquesta fotografia de grup.


Fotografia de grup a dalt a Sant Mamet.


       
Alguns dels ciclistes esmorzant al refugi. La bici del Jaume apoiada a la llegenda del mirador.

Hem baixat per la mateixa pista per on hem pujat i dir que amb tanta terra i pedra suelta és una baixada que tot i no ser tècnica, per la velocitat que es pot agafar, i que és molta, pot resultar ser perillosa. Però bé, tots hem arribat a baix sense cap incidència.


        Fotografia de la baixada.

A Alòs de Balaguer hem omplert els bidons d’aigua i ens hem dirigit cap a Rubió, posteriorment a Donzell d’Urgell i finalment hem arribat altre cop al punt de sortida, a Agramunt.

Finalment ens han sortit 91 km amb un desnivell positiu acumulat de 1.811 metres.

A l’arribar, hem fet una bona dutxa i cap a dinar. El dinar ha estat molt bé, hi ha hagut una gran companyonia entre tots els membres. Hem fet uns bons entrants, bunyols de bacallà aplanats, una escarola amb palitos de cranc, pop, musclos i romesco, bona molt bona, un remenat de verdures amb formatge de cabra,( i un sense oi Curro?), un remenat de bolets amb botifarra negra. Tot ben regat amb vi negre, vi blanc, cervesa i/o aigua, a elecció del ciclista. Finalment el plat estrella, bons entrecots, algun bacallà amb samfaina i muselina d’allioli i estofat. Bò, el menjar ha estat realment bé.

Ens ha atès una noia, l’Esperança, que ha demostrat ser una gran professional i tenir una immensa paciència, doncs una persona “normal” sense tant paciència, ens hauria engegat a pastar fang en 5 minuts. Gràcies, Esperança.

El dinar ha estat molt i molt entretingut, explicant anècdotes de la ruta i altres fets, hem fet petar la xerrada fins a les 17:15, hora a la que ens hem aixecat de la taula, hem parlat una estona més a fora a la plaça i ja ens hem dirigit als vehicles per tornar. 


Fotografia del dinar.

En resum, ha estat un gran dia de btt, dur però fantàstic, llàstima dels companys que no han pogut venir, però els que hi hem anat hem patit i hem gaudit d’un dia per recordar. Fins a la propera, companys.

5 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Felicitar a tots els companys per la vetllada tant divertida i enrequidora.

    ResponElimina
  3. Molt bona crònica Xavi...gràcies per dedicar-hi una mica del teu temps. A tranquil per "l'Espe" que ja li anava el tipus d taula com la nostra jaajajaj ;-) Fins la propera companys

    ResponElimina
  4. Jo era un dels 4 nois radioaficionats que feiem el concurs i us puc dir que vàrem quedar campions en aquell concurs ;)

    ResponElimina
  5. MOlt bé, nois. Un 10 com a radioaficionats i un altre 10 com a persones. Vau ser molt i molt amables amb nosaltres.

    ResponElimina